El perpetuenc Joan Natzari és un humorista, actor i monologuista resident a Madrid, on prova sort damunt de l’escenari fent el que més li agrada, fer riure a la gent. La seva tartamudesa no ha estat mai un impediment per a ell, qui a més, ha estat el guanyador d’El Mejor, un concurs de Telemadrid que cercava el millor humorista de la Comunitat. A la capital treballa d’animador de públic a la televisió i fa dos anys que el seu espectacle Oye Siri. Dime Joan! està a la cartellera del Teatre las Aguas. Des de fa un parell d’anys i espectacle rere espectacle és, per a Natzari, un aprenentge i creixement personal. En aquesta entrevista parlem amb ell de la seva trajectòria i dels seus plans per al futur.

Primer de tot, felicitats per ser El Mejor!
Moltes gràcies!

Com ha estat aquesta experiència televisiva? Era la primera? Ha estat difícil?
Doncs no era la primera experiència televisiva, perquè vaig tenir una altra on va sortir tot malament. Tot estava fet perquè sortís malament. Va ser a Got Talent, un desastre que no es va ni emetre de tan malament que va anar i del follon que va haver-hi.

Ara ens has d’explicar més...
No podrà ser perquè ho explico en un dels meus shows i no em faré spoilers a mi mateix! La meva idea és que, quan torni a Barcelona, intentar fer alguna cosa semblant, explicant l’experiència de Got Talent, que va ser horrible.

Tornem a Telemadrid. Com va ser guanyar El Mejor?
Quan vaig entrar al concurs, que no feia ni un any que m’havia mudat a Madrid per intentar professionalitzar-me una miqueta, no guardava gaire esperança i va ser per fer sonar la flauta i, mira, va sonar i ben forta! Va ser una experiència sobtada i va passar tot molt ràpid, tant que ni me'n vaig adonar fins que no va passar.

T’ha canviat en alguna cosa en el teu dia a dia?
Doncs la veritat és que no, continuo igual. Però sí que és veritat que he notat una petita repercussió al teatre on actuo. Sí que ha vingut més gent des de l’emissió de la final del programa perquè qui ha vingut ha estat per conèixer-me en persona en el context del show. També ho he notat en la resposta molt més amable del públic perquè venen a veure't amb els braços oberts i no amb aquella sensació de... «a ver qué tal este!» «Vaig a veure si em fa gràcia aquest noi que no conec de res». El fet que et coneguin fa que entris millor. Les cinc o sis actuacions següents les vaig poder gaudir moltíssim perquè veia que la gent estava molt bolcada. De fet, em deia a mi mateix «ara entenc els còmics més reconeguts que diuen qualsevol xorrada i ja tenen el públic a la butxaca».

Has hagut de mudar-te a Madrid, es viu diferent l’stand up a la capital?
Doncs es viu diferent, perquè realment aquí hi ha molta cultura d’anar al teatre, de sortir constantment, de fer més d’un pla una mateixa nit, de sopar i anar al teatre, de fer unes copes i anar a veure un monòleg... També trobo que hi ha molta competència perquè pràcticament tots els còmics de quasi totes les províncies venen a provar sort a Madrid però igual que hi ha més competència també hi ha molta oferta, tant de públic com de teatres. I, en realitat, la «indústria» de la comèdia, està aquí.

Ets tartamut i còmic i has lligat aquestes dues realitats. Com te n’has sortit?
Quan començava a actuar intentava memoritzar-me els textos al màxim, pràcticament vomitant i això em va jugar males passades perquè pels nervis m’enganxava en el quequeig i, com que algun que altre acudit de tartamut tenia, en ser la meva realitat, vaig optar per llançar-ho i vaig veure que funcionava. En un concurs molt petitet que es feia a Barcelona, un dia em vaig enganxar molt fort pels nervis. Es va crear molta tensió a la sala i vaig començar a fer acudits sobre els meus quequejos. Va ser com destensar el fil i la gent va començar a riure. Al final, l’stand-up comedy no és més que parlar i fer-ho de la teva realitat. Des d’aquell moment vaig veure que podia estar tranquil i a gust amb la meva realitat de tartamut, perquè puc enganxar-me i no passa res. Constantment a la societat és com que intentant no enganxar-nos per poder continuar a la teva vida però passa. L’escenari ara per mi és un lloc on puc parlar i expressar-me de la manera que tinc. I no passa res. A més, riem tots i ens ho passem bé i és un camí en el que estic molt còmode.

Com va ser aquest primer moment en què puges a un escenari?
El primer moment que vaig pujar a un escenari va ser a Santa Perpètua, com no, a casa, amb Tàndem, en fer una nit de monòlegs. En aquella època era un nini. Ni estudiava, ni treballava i no sabia què feia amb la meva vida. Em passava tot el dia veient comèdia, que era el que em desestressava i feia desconnectar en un moment de la meva vida molt dolenta. Doncs va arribar l’oportunitat i vaig agafar agafar quatre textos dels còmics que m’agradaven en aquell moment, vaig treballar en alguns acudits propis i vaig pujar a l’escenari. Em vaig sentir molt a gust i a partir d’aquí em vaig dedicar a escriure. Al cap de poc vaig adonar-me’n que el públic reia quan explicava coses sobre mi, de la meva realitat i vaig començar a treballar en això. Parlant i rient-me de mi mateix m’ha servit per connectar amb el públic. A partir d’aquest aprenentatge va arribar la formació, les classes... i vaig començar a crear des de la meva veritat, explicant les meves coses, no explicant les coses dels altres. La comèdia no és més que estar fracassant constantment, és fracassar, fracassar i cada cop intentar fracassar millor, com diu Ignatius Farray, un còmic al qual admiro bastant.

I com a resultat d’aquest treball, ara fa dos anys que actues al Teatro de las Aguas amb el show, Oye, Siri. Dime Joan.
Doncs sí. Oye, Siri. Dime Joan, és un espectacle que neix des de poc abans de la COVID i evoluciona del primer espectacle que feia a Barcelona, que es deia Oye Siri. Aquell primer monòleg és un text meu on la Siri és l’excusa que em serveix per canviar d’un tema a un altre, però em van quedar les ganes d’un espectacle únicament de la Siri, on interactuar constantment. I això és l’espectacle actual. Per a mi, aquell primer espectacle a Barcelona va ser increïble. Vaig aprendre moltíssimes coses i em va servir per arribar a Madrid còmode, tranquil a l’escenari i amb l’aprenentatge de moltes tècniques i escriure Oye, Siri. Dime Joan. I no em queixo perquè va ser arribar amb les coses ben fetes i gràcies a equivocar-me molt a casa ara estic gaudint molt.

El futur passa per Santa Perpètua? Quan et podrem veure?
M’agradaria tornar a casa sempre, però sí que és veritat que ara mateix, com no em truqui la Isabel, ho tenim complicat.

Ràdio Santa Perpètua també et recorda com a col·laborador del programa Crèdit Variable. Quins records tens tu d’aquella etapa?
Molt bons. Ho recordo com un joc on hi anava amb un amic. Gaudia moltíssim. No aportava gaire, perquè treballava molt, però si estava involucrat i tinc molt bons records. Del meu pas per la Ràdio va néixer també un personatge fictici que ens va treure moltes rialles.

Quins són els teus projectes futurs?
Doncs mira, ja arriba un punt que no sé com anirà tot. De mica en mica i esperar a veure cap a on em porten les coses, perquè quan he volgut forçar sempre hi ha alguna cosa que fa que no sigui possible, i quan menys he estat pensant sobre com actuar, ha sigut quan més he avançat, com guanyar un concurs a Telemadrid. Anem fent, anem treballant, i ja es veurà cap a on tirem i les oportunitats que van sortint. Ara estic content perquè tinc una feina d’animador de públic a la televisió, un show que està funcionant i no em puc queixar. I és clar que m’agradaria anar escalant a teatres més grans, fins arribar a la Gran Via, per exemple però, ara som aquí. Per ara, que vingui el que vulgui que puc dir amb la boca ben gran que he sortit a l’Informatiu.

Perfil

Nom: Joan Natzari
Any i lloc de naixement: 1994, Sabadell
Professió: Humorista, actor i monologuista

El perpetuenc Joan Natzari és humorista, actor i monologuista. En el món de la comèdia va trobar el seu espai on expressar-se lliurement tot i el seu tartamudeig, un aspecte que no ha estat impediment per desenvolupar la seva gran passió, la comèdia. El seu primer espectacle professional va passar d’estar un mes de prova a dos anys en cartellera a un teatre de Madrid, ciutat on resideix des de fa dos anys.

A Santa Perpètua de Mogoda ha format part del grup de teatre Tàndem i ha estat col·laborador de Ràdio Santa Perpètua, l’emissora municipal, d’on diu guardar molt bons records. També l’hem vist actuar a algun bar del municipi i a CAM Bernades. Joan Natzari espera poder tornar a Santa Perpètua aviat.

Foto: Joan Natzari en un dels seus espectacles / Carmen Ripoll Mesas